2018-Exposició de fotografies de Gala Oró

GALA ORÓ Lleida, 1987

Va estudiar fotografia a l’escola d’Art Municipal Leandre Cristòfol. La seva obra destaca pel seu treball poètic, romàntic, amb algun esbós de nostàlgia i melancolia que, no obstant això, no deixa un pòsit de tristesa, sinó més aviat la sensació d’arribar a alguna cosa més intimista no solament amb la pròpia artista, sinó també amb un mateix.

FLORS I CORONES

Patricia Rocha Antonelli

Quan em van convidar a realitzar la presentació de Flors i Corones de Gala Oró i m’ensenyà les obres em vaig preguntar què havia fet jo per merèixer-ho? Em va dir que buscaven una “sensibilitat femenina” per explicar l’obra de Gala.

Vaig començar llavors a buscar-me aquesta “sensibilitat femenina”. En algun lloc havia d’estar amagada. Se suposa que les dones naixem amb aquesta sensibilitat o és cultural? Què és i com la defineixo? És part de la nostra identitat com a dona? Sóc antropòloga per tant estic convençuda que la identitat d’allò que diem femení és cultural i li atribuïm adjectius com a íntim, allò públic o extravertit és masculí. L’obra de Gala és intimista. Per tant, ha de ser per força femenina? Rotundament no. Ho vaig sentir quan vaig mirar les fotos per segona vegada, em va venir a la memòria La Bellesa una cançó de Luis Eduardo Aute traduïda amb l’excel·lència de Joan Isaac al català. L’obra de Gala per a mi, i espero que per a vosaltres també, va més enllà del femení per íntim, es la bellesa com a antítesi de la violència, tot allò nu, fràgil, procliu a ser ínfim i destructible per un món en guerra contínua i la guerra és per definició és mort.

Gala es va presentar a casa amb un paperet manuscrit prolix, en blau, sense faltes d’ortografia, en ell hi havia una frase que defineix la bellesa com alguna cosa perible com els instants efímers de Gala. Les seves fotos guarden el record bell de moments peribles, instants d’ínfimes flors que volen amb el vent i la música. Les fotos de Gala són la melodia amable que queda en la memòria quan ja no recordes la lletra de la cançó. Són intuïtives com si saltessin del recordo imatges lliures que plasmen el que el lloc, la persona o els objectes li suggereixen, després, si ella vol, pot trobar-li una relació gairebé inconscient dins de la seva pròpia biografia, i això diu molt de la persona que hi ha darrere de l’obra.

En costats oposats de la mateixa femineïtat Flors i Corones em transmet llum difusa i colors ocres de la nostàlgia dels moments més secrets de les dones i dels homes, avui Gala posa a la disposició de qui vulgui mirar per les cortinetes la intensitat de les estones perdudes.

Flors i corones
Home,
has mirat la més trista, la més ombrívola, de totes les flors
de la terra
i, com a les altres flors, li has donat un nom
i l’has anomenada: Pensament.
Pensament,
era, com se sol dir: ben observat,
ben pensat…
i… aquelles floretes que no viuen ni es marceixen mai
les has anomenades semprevives…
els està bé…
però el lilà l’has anomenat lilà:
lilà era ben bé això,
lilà… lilà…
a les margalides, els has donat un nom de dona,
o bé a les dones els has donat un nom de flor,
tant és!
El que comptava era que fos bonic
que fos agradable…
en fi, has donat un nom senzill a tota flor senzilla.
i la més grossa, la més bonica,
aquella flor tan viva,
tota groga, tota brillant,
aquella que els savis anomenen Heliant…
tu, l’has anomenada: girasol
…sol…
Qui mira el sol eh?
Qui mira el sol?
Ja ningú no mira el sol!
Els homes han esdevingut el que han esdevingut:
ho-mes in-tel-li-gents…
es passegen mirant a terra
i pensant en el cel
pensen… pensen… no s’aturen de pensar…
ja no poden admirar les veritables flors vives.
Els agraden les flors marcides, les flors seques,
les semprevives i els pensaments
…i caminen pel fang dels records, pel fang de les recances…
s’arrosseguen,
avancen…amb penes i treballs,
perquè dins el cap
hi creix la flor sagrada,
la flor malalta,
la flor agra,
la flor sempre marcida,
la flor personal,
…el pensament…
Jaques Prévert
(Traducció Miquel Desclot)